Ja fa un parell d’anys que la Fundació Setba, dins del projecte fotogràfic Traspassant l’objectiu, realitzat en diversos centres penitenciaris de Catalunya, dona a conèixer a diferents dones fotògrafes.
Aquesta iniciativa neix amb la voluntat d’ampliar els coneixements de les dones internes, però no només amb l’adquisició del saber del funcionament d’una càmera, sinó, també, amb el coneixement de dones fotògrafes de referència per reconèixer-les i, gràcies a elles, inspirar-se i empoderar-se amb els seus treballs.
Aquest 2024, se’ls parla de nou fotògrafes de gran trajectòria: Laia Abril (Premi Nacional de Fotografia 2023), Sandra Balsells (Premi Ortega y Gasset 2006), Isabel Steva “Colita” (Premi Nacional de Fotografia 2014), que malauradament ens va deixar aquest any; Maria Espeus (Premi Nacional de Cultura 2017), Laura Gálvez-Rhein, Tanit Plana (Premi FotoPress’01 i Premi Descobriments PhotoEspaña 2003), Iolanda Sebé, Mayte Vieta, i la mateixa directora del projecte, Marta Fàbregas.
Enguany, s’ha començat en el centre penitenciari Ponent (primera edició) i es té la previsió d’anar, també, a Wad-Ras (edició 3) i a Brians 1 (edició 7).
Laia Abril (Barcelona, 1986)
Artista multidisciplinària que treballa amb fotografia, text, vídeo i so, el 2023 ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Fotografia, el màxim reconeixement de l’estat espanyol. Guanyadora del Visionary Award 2018 i autora de diversos llibres entre els quals s’inclouen les publicacions The Epilogue i On Abortion. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Revelació Foto Espanya, Fotopress Grant i el Prix Madame Figaro.
The epilogue (L’epíleg), 2013
The Epilogue és una sèrie de fotografies de Laia Abril, que documenta la història de la família Robinson i la seva filla Cammy, que va morir als 26 anys de bulímia. Laia Abril va viure una temporada amb aquesta família, que va haver de fer front a la culpa, al dol i a la frustració per no haver detectat el problema. The Epilogue reflecteix el patiment de la família, que és la víctima indirecta dels trastorns alimentaris. Laia Abril, qui en el seu dia també va lluitar contra la bulímia, ha treballat, des del 2010, en diversos projectes relacionats amb els trastorns de l’alimentació. The Epilogue és el treball final de la sèrie.
Sandra Balsells (Barcelona, 1966)
Balsells és fotoperiodista i combina aquesta feina amb la docència de la fotografia a la Universitat Ramon Llull des de l’any 1995. El 1991, coincidint amb el procés de desintegració de l’antiga Iugoslàvia, va cobrir l’esclat de la guerra a Croàcia com a col·laboradora freelance del diari britànic The Times. És autora del llibre Balkan in memoriam (Blume, 2002), un extens recorregut fotogràfic per la dècada més convulsa de l’antiga Iugoslàvia, gràcies el qual el 2006 va ser guardonada amb el premi Ortega y Gasset a la Millor Tasca Informativa.
Ha participat en més de cinquanta exposicions individuals i col·lectives i la seva obra figura en diverses col·leccions públiques i privades. Ha col·laborat amb la Fundació Setba en els projectes DE L’OMBRA A LA LLUM, en el qual va retratar el dia a dia de Bibi, una dona víctima de la violència masclista, i el 2021 va ser mentora de Sofia Kyprisli, interna al Centre Brians 1 i participant del projecte TRASPASSANT L’OBJECTIU. Properament, la plataforma HBO Max estrenarà un documental sobre els millors fotoperiodistes mundials, en el qual li dedica un dels capítols.
Amra Efica, 1993
Sandra Balsells va fotografiar a aquesta jove bosnia-musulmana, ferida durant la guerra de Bòsnia-Hercegovina, a Mostar. Explica la fotògrafa que tota la pell de la jove estava perforada per moltes ferides provocades per l’esclat d’un morter. Va estar a punt de no fer la foto, però van intercanviar una mirada, en la qual la dona ferida mostrava certa disposició. Balsells va disparar dues vegades, es va apropar, la va acariciar i es va anar.
Balsells havia descartat les dues imatges per la seva imperfecció tècnica. Però set anys després, quan preparava el seu llibre Balkan in memoriam, el rostre d’Amra Efica, així es deia la dona ferida, va tornar a sobrecollir-la, descobrint la potència de la imatge malgrat la desolació de l’escena i la imperfecció tècnica. Va rescatar la fotografia, la va incloure al llibre i des de llavors s’ha convertit en un retrat amb vida pròpia i ha desencadenat una filera d’històries i esdeveniments. El 2003 Balsells es va retrobar amb Amra, que havia sobreviscut i arran d’aquest retrobament, va sorgir una amistat que dura fins avui.
*Fotografia Sandra Balsells: ©David Fàbregas
Isabel Steva “Colita” (Barcelona, 1940-2024)
Fotògrafa de llarga trajectòria, va aprendre el ofici de la mà de grans fotògrafs com Maspons o Miserachs, amb els quals va formar part de la generació coneguda com “la gauche divine”. Moviment d’intel·lectuals, professionals i artistes d’esquerres que, juntament amb membres de la burgesia catalana, es reunien a la discoteca “Bocaccio” de Barcelona durant l’etapa final del franquisme. Colita ha retratat grans personatges del segle XX, artistes, escriptors, cantants i ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació. L’any 2014 se li va concedir el Premi Nacional de Fotografia, premi que va rebutjar per la situació de la cultura i l’educació a l’Espanya del ministre Wert i el president Rajoy. La seva obra figura a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la col·lecció permanent del Reina Sofia.
Carmen Amaya als Tarantos. Barcelona 1963
El 1963, Colita va treballar a la pel·lícula “Los Tarantos” del director Rovira Beleta, rodada a Barcelona a la zona del Somorrostro, i que va ser candidata a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Colita es va fer amiga de la seva protagonista, la genial bailaora de flamenc Carmen Amaya, a qui va fotografiar en diverses ocasions. Aquesta fotografia correspon a un descans del rodatge, en el qual havia de ballar descalça amb un fred insofrible, de manera que cada vegada que es parava la gravació, Amaya s’hi posava immediatament el abric. La bailaora tenia una insuficiència renal i la duresa del rodatge va agreujar la seva malaltia. Va morir poc després de acabar la pel·lícula. Tenia 50 anys. Carmen Amaya va néixer en una barraca a la platja del Somorrostro. El fet de viure al costat del mar va influir en la seva manera de ballar. “La meva vida i el meu art van néixer del mar. La meva primera idea del moviment i de la dansa em va venir del ritme de les ones”.
*Fotografia Colita: ©Marta Albertí
Maria Espeus (Boras, Suecia 1949)
Espeus va néixer a Boras (Suècia), va viure cinc anys a París i el 1977 va fixar la seva residència a Barcelona establint un estudi propi. Durant la seva llarga carrera professional ha col·laborat amb Institucions públiques: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Expo Sevilla 92, Canal+, TV3, BTV, Gran Teatre del Liceu i Jocs Olímpics 92, en els quals va fotografiar els personatges rellevants de les olimpíades barcelonines, com el Rei Joan Carles o el cantant Plácido Domingo, entre molts altres. Ha treballat en moda, publicitat i en el món editorial. En cinema, va ser la directora de fotografia del documental Les variacions Gould de Manuel Huerga; i també va col·laborar en el film Setembres de Carlos Bosch. Ha exposat en diferents galeries i centres culturals, com: Institut Estudis Nord-americans; Sala Vinçon; Centre Cultural La Caixa; Fundació Guifré; Casa Decor; Galeria Mª José Castellví, Foyer Teatre del Liceu; Palau Robert, Fundació Setba i galeria Miquel Alzueta. També ha publicat llibres de fotografia: El otro/The other (Nova Era 2007). H1898 i Rehabilitació (Núñez y Navarro 2006/2008). Fin’amor, poemes de Jordi Carrió (Curbet Edicions 2013). El 2017 li van otorgar el Premi Nacional de Cultura.
De l’ombra a la llum, 2017
Maria Espeus va retratar a Ambra, una dona cega que havia patit violència masclista, en el marc del projecte de fotografia i paraula, DE L’OMBRA A LA LLUM de la Fundació Setba. Aquesta fotografia va ser la imatge de la posterior exposició que es va dur a terme en diferents centres culturals: La Casa Elizalde i el Foyer del Liceu de Barcelona, a l’espai cultural Plana de l’Om a Manresa, a l’Institut Català de les Dones, i al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí. També va formar part de l’exposició que va tenir lloc al passadís de l’intercanviador de la línia 5 del metro de Barcelona durant la campanya de TMB, Tria la teva causa 2017. Aquesta mostra, integrada per vinils de gran format, va estar durant dos mesos en un espai transitat diàriament per milers de persones i no va patir cap desperfecte ni acte de vandalisme. TMB va comentar que mai havia passat res igual. La força dels retrats de Maria Espeus va provocar que ningú s’atrevís a tocar-los.
*Fotografia Maria Espeus: ©Estela de Castro Garcia
Laura Gálvez-Rhein (Frankfurt am Main, 1998)
Laura es va graduar en Fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, especialitzant-se en fotografia documental. El 2021 va començar a col·laborar amb la Fundació Setba com a estudiant en pràctiques del projecte Traspassant l’objectiu. Actualment és la documentalista gràfica oficial de tots els projectes de la Fundació.
A partir del seu treball amb la Fundació Setba, la seva obra va començar a inclinar-se cap al social. “Quin paper pot tenir la fotografia en l’activisme? Com puc ajudar? Quines coses no hauria de fer i quines faran que el món sigui un lloc més agradable?”
En les seves fotografies veiem tot allò que no es pot explicar, per voluntat o imposició, i que queda a l’espera de ser definit. Explorant els límits entre la realitat i la ficció, la bellesa i la crueltat, el somni i la tangibilitat, els temes més recurrents durant la seva trajectòria són: el silenci, la memòria, la pèrdua, el trauma i la identitat. Es barreja el més humà amb els grans dilemes existencials com el difícil “¿Qui som?”. És una gran aficionada a la literatura, la filosofia, la història i aprofita tot allò aprés per traduir-ho en imatges.
Ha exposat les seves obres a la Fundació Fotocolectania (2019) i al KBr Mapfre (2021). Al novembre de 2023 va inaugurar la seva primera exposició individual, “Belleza inhóspita”, a la Sala Sergi Mas d’Andorra, on es mostraran les seves fotografies fetes als centres penitenciaris Brians i Wad-Ras.
Parasomnia, 2019 ©Laura Gálvez-Rhein
La fotografia té un poder reparador. El projecte “Parasomnia”, del qual forma part aquesta fotografia, va ser la manera que va tenir la fotògrafa de comunicar-se amb els altres, sobre la solitud que estava vivint. Sempre és important sentir el suport de la comunitat, que ens pugui entendre i cuidar. Els artistes sempre s’han fet autorretrats per reivindicar-se. En el cas de Gálvez-Rhein, es reivindica com a dona i com a fotògrafa.
La Laura explica que va patir una situació d’abús, que en el seu moment no va reconèixer com a tal. Va trobar un espai segur a la fotografia. Quan sentia que els pensaments intrusius es tornaven en contra seva, s’enfrontava a la càmera fixa al trípode. Aquest ritual es va convertir en el camí cap a la curació. Estar exposada i expressar a través de l’autoretrat tot allò que sentia, li va proporcionar la pau desitjada.
*Fotografia Laura Gálvez: ©David Rico
Tanit Plana (Barcelona, 1975)
Fotògrafa especialitzada en projectes d’investigació fotogràfica per als quals ha rebut els premis FotoPres’01 i Descobriments PhotoEspaña 2003, i ha estat becada per la Fundació “la Caixa” el 2012 i la Fundació BBVA el 2016 per a la creació fotogràfica, entre altres. El 2011 funda la productora Beluga Family per donar resposta als encàrrecs publicitaris. Alguns dels seus clients més destacats són Ogilvy Barcelona, DDB Barcelona i SCPF. Ha impartit classes a la Universitat Pompeu Fabra i actualment és professora de fotografia a l’escola de disseny IDEP. Té obres tant en col·leccions públiques com privades, i ha exposat les seves obres en diferents mostres. Cal destacar les següents exposicions: Per sempre al CaixaForum de Palma de Mallorca (2011), Es lo que es, una retrospectiva de la seva obra, a la Sala Canal de Isabel II de Madrid (2019), Part. en torn a les violències sobre els cossos gestants, a L’Auditori de Barcelona (2021), i Puber, una exploració de l’adolescència i les seves pràctiques socioculturals a través del retrat, a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona (2021). La seva relació amb la pedagogia de la imatge i també els processos de mediació han estat una constant en la seva trajectòria. Ha realitzat projectes comunitaris amb adolescents i joves en instituts i centres penitenciaris utilitzant la fotografia com a eina d’agitació.
Per sempre, 2010
Aquesta fotografia forma part del projecte artístic participatiu, Per sempre, organitzat per la Fundació la Caixa, que dóna veu a l’experiència femenina del matrimoni. Tanit va convidar una sèrie de dones casades a posar davant de la seva càmera, tornant-se a posar els seus vestits de nuvia, i a compartir una sèrie de reflexions al voltant dels patrons de comportament social i els rituals que es posen en joc amb la decisió, la preparació i la celebració d’un casament. L’artista reflexiona sobre el símbol del vestit de nuvia i ens parla de la dona, el matrimoni, la família, la tradició, els cànons de bellesa, l’enamorament i l’amor romàntic, la convivència i la quotidianitat o la memòria i l’oblit. El projecte es va desenvolupar a les ciutats de Tarragona, Lleida i Palma amb la col·laboració de dones voluntàries (solteres, casades, vídues o separades de totes les edats) a qui es va convidar a vestir-se de nuvies. Aquesta imatge es va realitzar en un bosc de Palma de Mallorca i és el retrat d’una d’aquestes dones voluntàries que va posar davant de Tanit amb el vestit que havia portat el dia del seu casament. El tractament de la llum dóna a la foto una irrealitat de bosc de conte de fades.
Iolanda Sebé (Lleida, 1976)
Diplomada en Turisme, també ha estudiat fotografia i disseny gràfic. Com a fotògrafa comercial, treballa en diversos temes: moda, bodegó, producte, i com a fotògrafa artística ho fa sota el pseudònim de Violant. Per a ella, l’art neix de la intuïció. Totes les seves imatges tenen alguna cosa inquietant, intangible, difícil de definir, que les fa especials i úniques. Sebé confessa que hi ha un tema que sempre l’ha interessat per sobre dels altres: el retrat, que li permet explicar millor la seva manera de veure les coses. El 2016, debutava internacionalment en una exposició col·lectiva a Milà. A l’any següent, el 2017, la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs Lleida acollia la seva exposició individual “Una habitació pròpia”, una sèrie basada en el poema tradicional africà del mateix nom. També ha exposat a l’Espai Cavallers de Lleida. Ha estat l’autora de les fotografies per als cartells del Dansàneu, FiraTàrrega i del Festival Músiques Disperses (MUD), entre molts altres. Viatjar és per a Iolanda una de les seves fonts de felicitat, i com ella mateixa afirma, la felicitat és tenir poca memòria, i recordar només les coses bones.
Inked Ophelia, 2016
Ofèlia és un personatge literari de William Shakespeare, que es troba davant del dilema d’obeir al seu pare o al seu enamorat el príncep Hamlet, qui acaba matant al pare d’Ofèlia per confusió. Ella es torna boja i mor ofegada recollint flors al llac. No es suïcida, es deixa morir. Hi ha molts artistes que han pintat a Ofèlia morta a l’aigua, envoltada de flors. La Ofèlia de Sebé no és una dona derrotada, tot el contrari: és una dona empoderada i bella, que no sembla morta, només adormida, i en la qual destaca el tatuatge d’una òliba. Aquest animal simbolitza el coneixement de l’ocult, del que no resulta evident, del que passa desapercebut als altres, de les nostres profunditats més fosques, del nostre inconscient. En les seves obres, irreverents i atemporals, Sebé ens dóna múltiples visions de la dona. Sabem el que som; però no el que podem ser.
Mayte Vieta (Blanes, Girona, 1971)
Mayte Vieta és una artista visual que utilitza com a mitjà d’expressió l’espai i la llum a través de la fotografia, l’escultura i la instal·lació. El treball d’aquesta creadora es basa en la natura i el cos. La utilització de fotografies de gran format li permeten capturar paisatges (des)localitzats, que suggereixen emoció i el sentiment d’un temps fugit. Les seves obres expressen una profunda observació entorn de la fragilitat de la vida, alhora que ens interpel·len, convidant-nos a submergir-nos en nosaltres mateixos; una invitació al més íntim, a la introspecció. Unes imatges que se’ns presenten en pausa, en un temps que se’ns revela suspès entre la llum, les penombres i la foscor per establir una connexió amb l’imperceptible i, sovint, inexplicable: la investigació de la trascendència. Cal destacar, també, la importància dels efectes de la llum amb els quals l’artista aconsegueix projectar una atmosfera màgica, a vegades tel·lúrica, que ens connecta amb el temps de fa anys. En la creació de Mayte Vieta hi ha, sens dubte, un component estètic rellevant, una investigació commovedora de la bellesa que ens permet apropar-nos al nostre jo més íntim.
Cuerpos de luz, 2009
Aquesta imatge correspon a una sèrie de set fotografies de gran format titulada Cuerpos de luz, que conformen una instal·lació artística, en la qual l’espectador té una experiència immersiva i sensorial. Enmig de la foscor, apareix una figura il·luminada, un cos nu immòbil, lluitant en les profundes i fosques aigües del mar. És una metàfora de la fragilitat humana i la mortalitat. La sala, on s’exposen aquestes fotografies en forma d’instal·lació, es converteix en una obra d’art en si mateixa: hi ha llum, foscor i un món silenciós. L’objectiu de l’artista és que l’espectador entri en aquest món silenciós i s’immersa en els seus propis pensaments.
Marta Fàbregas (Barcelona, 1974)
Fotògrafa, artista, feminista i activista, col·labora amb la Fundació Setba des del 2019 dirigint projectes com TRASPASSANT L’OBJECTIU. Marta ha dedicat tota la seva vida a la fotografia, la seva gran passió, que a més li ha permès unir la seva faceta artística amb la empresarial. El seu principal talent és captar de forma ràpida i natural la bellesa que ens envolta, per això les seves obres són tan potents. La seva empatia, implicació i creativitat fan que cada projecte en què treballa tingui una força i un caràcter que el fan especial i únic. També imparteix classes, tallers i seminaris. És presidenta de la Xarxa de Dones Empresàries i Emprenedores de Sant Cugat (XDESC) des del 2018. La seva obra artística forma part de la col·lecció privada de la Fundació Lluís Bassat i la Fundació Artemizia, i està representada per la Pigment Gallery a nivell nacional i internacional. Va ser codirectora de la primera edició del festival de fotografia LUMíNIC, que es va celebrar a Sant Cugat la primavera del 2019. Fàbregas creu, igual que la fundació, en el poder transformador de l’art.
Musa, 2020
La paraula musa s’utilitza popularment per referir-se a la divinitat que inspira i desperta la creativitat. Marta ha titulat així aquesta obra, la primera de la col·lecció dedicada a dones internes en centres penitenciaris, perquè creu que totes les dones ens poden inspirar, només han de confiar en si mateixes. En aquest cas, la musa és Thalita, qui va participar en la primera edició de Brians. Aquesta obra està feta amb la tècnica de la transfotografia, de la qual Fàbregas és una especialista, i parteix del retrat fotogràfic que Marta li va fer en l’última sessió del taller. Aquest retrat es va utilitzar també com a portada del fotollibre “Brians. Mujeres invisibles” editat per Lumínic. L’objectiu de Marta i del projecte és que les dones recuperin la seva identitat i l’autoestima, que han perdut, i capturar la seva força i la seva llum malgrat la presó.
*Fotografia Marta Fàbregas: ©Consuelo A.
