Entrevistem a la Coordinadora Docent del Centre Educatiu Can LLupià, Roser Fernández, amb qui hem coordinat el projecte “Traspassant Murs” des de 2017. En aquesta entrevista, Fernández, ens explica com aquest projecte ha aconseguit canviar conductes o millorar la vida dels joves interns.
Qui és Roser Fernández?
Sóc una dona amb certa edat. Fa molts anys que em dedico al món de l’educació; he treballat a centres, escoles i instituts i sempre dins el món de l’educació pública. El meu signe d’identitat és sempre apostar per l’educació pública. Crec en l’educació global des de la base que forma comunitat, una comunitat viva, vinculant, progressiva i on treballar en xarxa és indispensable, no només amb els municipis sinó també amb els ajuntaments, famílies, associacions, comunitats, hospitals, empreses, recursos, fundacions, institucions i departaments que hi formen part.
L’educació és el cor de la vida, per mi sense educació no existiria el món. És la manera com tu agafes un nen o nena petita, la deixes al món i a partir d’aquell moment tots formem part del camí d’aquest infant que es farà gran, i que es desenvoluparà. En aquest camí de la vida, l’educació és sempre present. Tu t’estàs educant d’ençà que neixes fins que mors, crec que xuclem i necessitem viure en educació. L’educació és cultura, treball, emoció, vivència, diàleg, respecte i l’educació són valors i llibertat. També són estigmes i és dolor, és vida i mort. L’educació per mi és tot i hi lliguem múltiples valors com la cultura i les arts. Per això, entenc que en aquesta etapa de la meva vida que m’estic dedicant als joves en risc d’exclusió social, l’educació és l’eina més important de la que disposo.
Què representa per tu col·laborar amb la Fundació Setba?
Per mi treballar amb la Fundació Setba ha estat una trobada extraordinària. La Cristina, la directora de la Fundació Setba, i jo vam coincidir en moments concrets i vam descobrir que teníem camins que es podien creuar conjuntament i que els interessos i desitjos venien més enllà d’ordres establertes. La meva idea en aquell moment era oferir des d’un lloc tancat una finestra a la cultura, possibilitats… ja veníem de fer algun projecte però volíem quelcom que donés sentit a la vida d’aquells joves, al seu dia a dia i a aquella educació no formal que és tan diferent i alhora necessària.
La Cristina en aquell moment es va creuar en la meva vida amb les propostes de la Fundació Setba. Jo coneixia la Fundació des de feia poc, d’alguna exposició que havia fet i seguia especialment el seu objectiu de fundació que treballa amb col·lectius desafavorits o especial sensibilització. Però si parlem del projecte Traspassant Murs; és la culminació d’un somni. Hem pogut fer realitat un projecte d’una manera meravellosa, integradora, lliure, amb cultura, art, color i vida. Ha estat una trobada que crec que continuarà molt de temps i que resumeix molt l’esperit de Setba. Jo m’hi trobo molt a gust perquè coincidim amb els valors i això és important. Uns valors integradors, sense ànim de lucre i mires els objectius, el programa i la filosofia de la Fundació i dius sí! Les exposicions al metro, la presentació al Liceu de les fotografies sobre violència masclista, el bosc… Tot forma part dels teus ulls i la teva manera d’entendre i és quan dius bingo! Coincideixo plenament. M’hi trobo molt ben tractada, tenen molta cura en certs aspectes perquè estem parlant d’una diversitat especial, tant sigui funcional com mental, i això ho té molt en compte.
Quins perfils de menors hi ha a Can Llupià?
“Can Llupià” es va crear el 2007 i va ser el primer centre de menors a Barcelona. També és el primer que es va crear amb unes condicions de treball en xarxa, amb la qual cosa molts professionals atenen aquests joves que, durant un procés de la seva vida o per una causa judicial, han d’entrar al centre.
Quan coneixem a un jove, li fem un vestit a mida educativament parlant i treballem tots aquests problemes emocionals, psíquics, de conducta, de trastorns tant educatius com mentals, també de consum; parlem de famílies majoritàriament molt pobres, que no tenen accés a recursos econòmics i socials i que es veuen desbordades.
Espanya ha tingut moltes crisis, i cada vegada que n’hi ha una es desestabilitzen les famílies, s’agreugen els problemes i els nois joves ho pateixen. Hi ha carències en aquesta societat segons el meu parer i experiència falta un fort acompanyament amb adolescents; fa molts anys que hi treballo i falta cura, suport emocional i presència física i compromesa d’adults, crec no es pensa sistèmicament i aquests joves son part del futur. Els joves que vénen del nord d’Àfrica vénen per quedar-s’hi i treballar i els hi hem de donar la benvinguda, ajudar-los i preparar-los. És un deure humà. Bé que mirem ONG’s i ens solidaritzem amb els grecs i amb els altres quan aquí també tenim problemes, pot ser que comencem per mirar cap a dins casa nostra.
A Can Llupià tenim joves entre els catorze i els vint-i-dos anys. Aquests de vint-i-dos anys hi són perquè el delicte l’han comès quan eren joves. Les causes són molt variades i la sentència ve imposada per un jutge. Com que és un centre d’entrada, a Can Llupià els joves hi són poc temps (entre 3 i 6 mesos) i per tant hem d’actuar ràpidament. En aquest poc temps hem de fer un pla de xoc brutal; potser té una malaltia mental que no s’havia detectat i l’hem de treballar, curar i fer tot un pla d’acord amb els centres sanitaris del territori. Si és educacional s’ha d’organitzar perquè en sortir retorni a una escola, institut o on li toqui. Si és un problema de consums, es treballa també amb hospitals com seria Sant Joan de Déu i quan surti anirà a fer les seves teràpies corresponents.
Fins fa poc a Can Llupià també hi havia noies, ara estan totes al Centre Els Til·lers. Les noies són un nombre molt baixet i les causes són unes altres. Per desgràcies són les grans oblidades, per això hi ha una part que estava molt bé amb Setba, ja que la pintura els hi permetia identificar-se.
Com treballeu a Can Llupià?
És molt important, en funció de l’edat, li donem un pla educatiu on ho englobem tot, socioemocional, psicològic i laboral. No és el mateix un noi de 14 anys que un de 17 o 19. Els que són més grans tenim clara l’activitat formativa laboral. Nosaltres tenim cinc tallers laborals, dos d’hostaleria i barista. Els joves quan surten poden sortir a guanyar-se la vida i descobrir el món laboral i això és una part molt important de Can Llupià a part de l’educativa que es fa a les aules. Pels més adults, els joves de 17, 18 o 19 poder sortir amb un paperet que diu que aquell jove pot anar a un bar, que pot fer de cambrer i alhora completar els estudis o pot anar a un altre centre a fer un PFI (Pla de Formació i Inserció) que és molt important per a tots els joves que no han pogut acabar l’ESO. Hi ha moltes possibilitats depenent de l’edat, però sempre l’objectiu és omplir el pla d’aquest jove i que quan surti tingui esperança, que hagi millorat com a persona i retornar a la societat amb un pla que l’ajudi.
Per tant, Can Llupià és una forma d’integració i reinserció al món social dels menors?
No és una forma sinó que és una finalitat. El treball que fem és multidisciplinari i en xarxa. Penseu que cada jove és atès per una mitjana d’entre 5 i 7 persones que conformaran la seva estada allà i els programes que fa allà, tant en l’àmbit educatiu com laboral, social i psicològic. Tots aquests programes que farà un cop posi el peu a Can Llupià, quan surti ha de donar fruit d’alguna manera. Can Llupià és una molècula viva que està cada dia en acció i quan un jove entra al centre s’engeguen tots els mecanismes: que té el jove, quines mancances, com podem omplir aquest buit, quin medicament necessita, què li ha passat segons els estudis mèdics o amb l’historial familiar, en quin moment es troba i què necessita. Tot això un jove de fora no ho té, hi ha un treball per descomptat de benestar social, però la gent es dispersa, la gent canvia d’ubicació i localitats. Jo tinc nens que han viscut dos anys en un cotxe amb la seva mare. Amb tot aquest panorama que tenim i que és real, i molts més casos que us podria explicar. Estàs complint una funció que és tan global, transversal i multidisciplinari que quan el jove surt està protegit amb un embolcall fantàstic, després s’ha de continuar sota la supervisió d’un tècnic de medi obert, no surten així com així i això també ho ha d’entendre la gent.
Com pintar el mur ajuda als nois amb risc d’exclusió?
Els menors parteixen d’una situació física, psíquica i emocional devastada amb la qual cosa els seus referents estan destruïts. Per tant nosaltres hem d’obrir aquest bagatge que no existeix; molts han abandonat l’escola en etapes inicials de formació, altres no han anat mai a l’escola. Hem de crear estímuls, al voltant de les seves vivències i els nostres referents. L’art és lliure i només et demana posar-te a pintar i crear els omple al cent per cent.
Com has vist la implicació dels joves de Can Llupià en el projecte?
No ha estat fàcil però ha tingut uns resultats extraordinaris. Ara mateix estem a la 3a fase del projecte i si fem un balanç real, que s’ha de fer amb números i memòries, ha estat factible, ha funcionat i ha estat perfecte. Però ara anem a la part emocional d’un projecte que ha de deixar una petjada, ha de ser útil i ha de servir, ja que aquests joves es troben amb una mesura judicial de tancament, una edat molt fràgil i amb unes condicions socials molt vulnerables. A Can Llupià podem tenir perfils molt variats de joves des d’aquell que ha arribat amb una pastera o ha travessat el país sota un camió fins al jove de família normalitzada Els primers cercant una oportunitat per defugir de la pobresa i els seus relats són esfereïdors. A mi m’agradaria que la gent pensés en la situació d’aquests joves, uns menors sols de catorze anys que fa anys que donen voltes per Espanya o Europa. En ambdues situacions un projecte com aquest acompanya, crea vincle i això és molt important quan estàs sol en un centre, encara que estiguis envoltat de professionals i de persones que t’acompanyen com els mestres i els tutors, però el jove està sol.
Tot el que ha donat aquest projecte i de la manera que s’ha fet amb Setba, com ho hem coordinat i tot el que hem afegit de plus, de música i dansa, de pintura, de posar l’art a disposició d’aquests joves ha funcionat perfectament. Aquests joves necessiten aquest bri d’aire de cultura, de pintura i altres maneres de mirar i fer, i que a més a més treu el millor de cadascun d’ells perquè es relaxen i desenvolupen aspectes que tenen i que ells mateixos desconeixen completament. Molts d’ells quan acaben et comenten que els hi encanta pintar, i que volen seguir pintant i potser fins i tot volen ser artistes. Que bé, com m’agrada, s’han redescobert a ells mateixos i han redescobert el treball col·lectiu fora d’aules i això és molt important perquè no és la part d’educativa de currículum marcat. És la llibertat en un lloc tancat, que alhora és una contradicció que m’encanta, llibertat quan estàs rodejat per un mur que té molta vida.
Amb projectes com aquests, es crea una necessitat positiva en els joves que hi intervenen?
Amb projectes com “Traspassant Murs” crec que deixem una llavor, deixes una marca que està allà viva i latent. Els nois sempre ens preguntaven: quan pintem? Quan ve el Marcel·lí Antúnez? Doncs s’enfadaven si els hi deies que els hi tocava fer un taller i no podien pintar el mur.
Hi ha nois que pel que sigui són traslladats a altres centres de Justícia, i la cosa positiva és que s’ho emporten de record, han estat protagonistes i ho comenten entre ells. De vegades pregunten si podran tornar a pintar el mur, si tornaran a veure el Marcel·lí o quan podran tornar a veure el que tocava la darbukka. Ho tenen molt present.
Durant el confinament m’ha arribat un feedback molt positiu i volia compartir-ho amb vosaltres perquè m’ha sorprès enormement. Els nois de Can Llupià han fet un vídeo i en un fragment ells van caminant al costat del mur i el van tocant, i a mi em queien les llàgrimes d’emoció. Ells surten cada dia al pati i veuen aquest mur, que està fet per ells i que forma part de la seva estada al centre. És una imatge positiva que s’emportaran.
Hi ha joves que tenen estades molt curtes, de dos o tres mesos al centre, però ha estat un moment d’impàs molt bèstia per unes raons “x” i que després es reinsereixin, però tenen el record d’aquesta etapa que els hi serveix de reflexió, per a millorar i per a ser millor ciutadà en molts casos socialment i emocionalment. Els que tenen família no tenen tant de problema. Si hi ha una família, sempre hi ha suport.
Creus que l’art i la cultura poden transformar la societat?
L’art és l’aigua de la vida i necessites beure-la. Quan parlo d’art em refereixo a música, dansa, teatre, literatura, poesia… Tot el que suposen les belles arts. Qualsevol mena d’expressió lliure, aquella que flueix de dintre és necessària perquè crea grups, vincles i tribus, crea gent que es troba en aquell punt on poden compartir, debatre, créixer. És respirar, i la prova és que a les presons es fa art, als hospitals, al carrer… És a dir, és un vehicle d’expressió i és una cosa de la qual ens hem d’alimentar cada dia. L’art és una arma política, així com la música, la pintura, els pòsters o els quadres és la petjada que deixa quelcom quan vol protestar o reivindicar. Qualsevol col·lectiu necessita un mitjà d’expressió i per tant l’art és el camí. La cultura viu de l’art, evidentment, així també com l’educació que forma part de la cultura i que és totalment necessària.
L’art és canviant, evoluciona i per tant nosaltres hem d’anar canviant amb ell. En el moment que ens trobem, ara més que mai, l’art torna amb força per a ser un nou instrument de denunciar i exigir en el terreny de la justícia i dels drets humans. Hi ha molta feina a fer i moltes veus a escoltar, utilitzant aquests mitjans que ens dóna l’art i la cultura, la música, el cinema, el vídeo, etc. des de les revolucions i conquestes socials, i polítiques des del s. XXI.
I per últim, amb quin personatge famós, viu o mort, aniries a sopar?
Amb un és impossible, en necessitaria mínim quatre o cinc. Per descomptat agafaria a un artista, a un músic, a un humorista, etc. Podria pensar en molts. Enyoro molt el Pepe Rubianes. Amb el panorama que tenim, crec que seria fantàstic. El Vázquez Montalbán perquè era un observador de la ciutat de Barcelona, tenia una mirada que m’encantava. M’agradava com descrivia aquesta ciutat. Jo estic molt lligada a Barcelona evidentment. També posaria un filòsof, el Foucault, m’agrada molt i sempre l’he seguit. Posaria alguna dona escriptora, gent que m’aportés, però també hi posaria humor, i un músic segurament. No vull posar noms perquè avui te’n diria uns i demà uns altres.
