Parlem amb la Sandra Balsells, a qui coneixem des de fa molt temps, una de les millors fotoperiodistes del país. Ens rep a la Facultat de Comunicació Blanquerna on exerceix com a docent des de fa més de 20 anys. Els alumnes se l’estimen i es nota. Ella és una apassionada de la seva feina i ens ho transmet cada vegada que hi conversem.
Qui és Sandra Balsells?
Qui sóc….? Una persona que dedica la vida al fotoperiodisme i a viure -remarca que, en el seu cas, la passió per la vida personal i professional van de la mà. Ja fa més de 25 anys que em dedico a la fotografia, treballant amb plena llibertat i sempre podent triar els temes i encàrrecs que més m’han interessat.
La meva feina com a fotògrafa l’he combinat amb la docència a la Universitat, donant conferències i fent exposicions; en resum, sóc una persona satisfeta amb la vida que he tingut.
En quin moment neix aquesta passió, és vocacional?
La vocació ja existia abans de començar a estudiar a la Universitat, ja sabia que volia ser periodista. De fet, l’any que m’havia de matricular es van declarar numerus clausus! Si no podia entrar a periodisme, què faria?
Durant els anys de carrera vaig treballar com a fotògrafa de publicitat, cosa que no m’interessava en absolut. Però un cop vaig acabar, davant l’abisme i la incertesa del final d’etapa, vaig decidir que havia de fer un canvi i me’n vaig anar a viure a Anglaterra.
Un any després vaig entrar al London College of Printing, gràcies a una beca, per cursar el Postgrau de Fotoperiodisme. En aquell moment feia pràctiques a dos diaris, un d’ells era el The Times. Era poc abans de l’any 1991, a Iugoslàvia es va produir la desintegració del país i va esclatar el conflicte. Vaig demanar al diari de cobrir-ho i ho van acceptar. Aquell va ser l’inici de la meva carrera professional.
Sandra, si comparem aquest moment que vas viure amb l’actualitat i el panorama dels joves estudiants d’avui dia, què ha canviat?
Vaig començar a donar classes molt jove, jo en tenia 28 i els meus alumnes 20. Avui dia, a més de la diferència d’edat amb ells, hi ha hagut un salt molt important a nivell tecnològic que marca la nostra professió. En qualsevol cas, la passió i l’empenta són la clau per tirar endavant. He tingut molts alumnes que s’han convertit en grans professionals gràcies a la perseverança i l’esforç, com la Laia Abril, Guillem Trius, Lurdes Basolí, Lourdes Segade… Això no canvia.
A més, hi ha un tema comercial, de saber entrar el mercat, un s’ha de saber vendre. Jo no em queixo, no m’ha calgut trucar a massa portes perquè se me n’obrissin. Suposo que m’agrada molt el que faig -somriu satisfeta- i això la vida m’ho ha recompensat.
Parla’ns una mica de la teva vinculació amb la Fundació Setba.
Tot comença l’any 2016, quan la Cristina Sampere, directora de la Fundació, em convida a col·laborar en una exposició que portava el títol “Benvolgut mestre Català-Roca” en homenatge al fotògraf. Nosaltres ens havíem conegut feia 20 anys, tot i que no havíem mantingut el contacte, i vaig quedar encantada amb la proposta!
Després d’això, el 2017, Setba va organitzar una segona exposició molt especial amb tres dones, jo mateixa i dues grans fotògrafes: la Joana Biarnés -recentment traspassada- que va ser la primera dona fotoperiodista al nostre país i que s’havia convertit en una gran amiga des de l’any 2012, quan ens vam conèixer, i la Laia Abril, nova promesa de la fotografia i exalumna meva a Blanquerna. Tres generacions de dones, que vam exposar juntes a “De l’ombra a la llum”.
I la darrera col·laboració, aquest 2019, és “Cicatriu”. Una mostra, actualment a l’Espai Mercè Sala (Metro Diagonal), sobre el dia a dia d’una dona que ha patit violència masclista. Participar en aquest projecte ha estat molt enriquidor, però també dur i molt complicat. Dur perquè afortunadament és un tema que no he viscut de prop, i després de 6 mesos de treball m’ha canviat absolutament la percepció sobre aquesta xacra. Complicat perquè costa molt fer el seguiment fotogràfic d’algú que ha patit un mal que ja no es veu. La única imatge que posa sobre la taula el problema de forma evident és la darrera, una fotografia on se la veu a ella ensenyant un selfie que es va fer després de l’última agressió.
Ara, la nostra s’ha convertit en una relació molt bonica i m’agradaria seguir en contacte amb la Bibi i fer més projectes. Ella, a més d’una dona molt valenta, està demostrant ser una gran oradora i ara que ha decidit que no vol callar més, sento que vull ajudar-la.
Mes de març, mes de les dones.
Cada any la meva facultat organitza unes Jornades de Comunicació. Un dia, fent autocrítica, els mateixos professors de Blanquerna ens n’adonem que pràcticament no incloem bibliografia de dones als nostres programes. En ple segle XXI aquesta situació no ha de ser una normalitat, ho hem de canviar, per això enguany les Jornades de Comunicació Blanquerna les hem dedicat a les dones.
La fotografia, l’art i cultura poden ajudar a transformar la societat?
Una certa capacitat és evident que la té, sinó què hi faríem aquí? Ara bé, a parer meu, depèn també de la capacitat permeable del públic, de la seva sensibilitat. Avui dia som incapaços de digerir tot el que ens arriba. Jo, sincerament, em quedo una mica al marge d’aquesta allau!
A més a més, hem de ser més crítics amb les notícies, hem de saber seleccionar les fonts fiables i contrastar la informació.
Tot i així, crec que les expectatives han de ser baixes, hem de ser conscients que els fotoperiodistes tampoc no podem canviar el sistema, malauradament.
Li fem les dues fotos (quina pressió fotografiar a una fotògrafa!) i ens acomiadem de la Sandra passant el relleu a dos alumnes que venen a preguntar-li dubtes, càmera en mà. Marxem amb les paraules PASSIÓ, PERSEVERANÇA i PACIÈNCIA gravades a les nostres ments.