Des de l’any 2015, Ventura Camacho treballa amb la Fundació Setba en els tallers de fotografia que organitzem per a dones que han patit situacions de violència masclista.
Qui és Ventura Camacho?
Quina gran pregunta! M’agradaria saber-ho, la veritat. Jo crec que és un educador social vocacional. És algú que va venir a el món i creu que té l’encàrrec de poder acompanyar les persones, i ho fa des d’on bonament pot i com bonament sap. Llavors es va creuar el voluntariat per la meva vida; jo anava per filòleg, i de la filologia me’n vaig anar a l’educació social i ja no he deixat aquest camí.
Què significa per a tu “De l’ombra a la llum”?
“De l’ombra a la llum” va ser el taller que va iniciar aquest nou projecte de coaching i desenvolupament, la primera oportunitat que vaig tenir de poder començar a posar en pràctica les idees que tenia.
A més, és una experiència personal de creixement com a home, en tractar-se d’un taller per a dones que han passat per una situació difícil i moltes d’elles han perdut la confiança en els homes (o almenys té moltes dificultats per relacionar-se amb normalitat o reprendre aquesta normalitat). Ser referent masculí és important per a elles, i també per a mi. Per exemple, m’ha ajudat a veure des d’on funciono jo, detectar micromasclismes que tenia molt incorporats. Un pensa que amb treballar en el món educatiu ja està lliure de tota culpa, però no, també s’aprèn, sobretot com a persona.
Què significa “Coaching, fotografia i desenvolupament”?
És un projecte fruit d’una crisi. Amb 38 em plantejo “Què vull ser de gran?”. La resposta me la van donar altres preguntes “¿Jo què sé fer i què puc fer millor? Com em formo? “. A partir d’aquí creo un projecte per seguir vivint del que m’apassiona, la meva vocació: ajudar els altres, acompanyar-los.
Jo havia estudiat filologia anglesa i m’agradava l’escriptura, la fotografia… Vaig buscar com aplicar això a tot el que havia après com a educador social, gestionant emocions. Sense deixar de banda la meva formació en coaching i programació neurolingüística.
Fes-nos un balanç de taller “De l’ombra a la llum”
Personalment vaig aprenent de cada taller, vaig perfeccionant les dinàmiques. La base sol ser la mateixa, però en funció del grup vaig canviant les dinàmiques i les vaig adaptant al que demanen, a la seva energia.
Per exemple …
Doncs en aquests anys he anat veient que calia donar-li menys temps a l’ombra, no aturar-nos allà, i en canvi recrear-nos en la part de llum, de projectar-nos en el que volem i en el que busquem a la vida.
El balanç és molt positiu: només amb crear un grup on es puguin ajuntar i puguin compartir les seves experiències, el taller ja és un èxit. Dins el grup cada persona està en un moment diferent, amb la qual cosa elles fan de mirall i es fan costat. Es converteixen en punts de referència, i la que està en un moment més delicat és acompanyada per les altres, que ja han passat per això. Els grups són molt variables i variats, i aquí hi ha la riquesa, això suma.
I sobre el segon taller, en el qual treballen colze a colze amb una fotògrafa de prestigi (enguany Marta Fàbregas) què ens pots dir?
El segon taller, que és una mica més creatiu i dedicat a fer una exposició, els aporta molta autoestima, ja que el seu treball es veurà. És una oportunitat preciosa, perquè s’adonen que el que estan creant pot servir a altres dones que potser es troben en aquest moment de donar el pas, de denunciar o de buscar ajuda. Aquest gest de compartir, de “jo dono la cara per tu”, per a mi és molt poderós.
En conclusió …
Jo penso que on no arriben les paraules, arriba la imatge. A vegades, al taller alguna dona em diu “Jo em sento així”, i m’ensenya una foto que ha fet durant la setmana i en aquest moment dic: ja està, t’entenc.
