Crítica 5+5

5+5

Crítica d’Àlex Mitrani sobre la mostra 5+5

Hi ha trobades que són tan felices, tan encertades i fèrtils, que fan que ens oblidem del seu origen atzarós. Aquesta reunió d’artistes s’ha produït gràcies als contactes i a les afinitats personals en els quals el reconeixement de la sensibilitat bessona és tan important com la casualitat. D’aquesta manera, la vocació i la passió artística generen aproximacions sorprenents com les d’aquestes cinc artistes afincades a Barcelona i aquestes cinc artistes xineses. Hi ha entre elles una gran distància geogràfica i cultural, però en la nostra civilització actual d’internet aquestes distàncies ja no tenen sentit o prenen un sentit diferent. Una guspira d’interès, la constatació d’una afinitat subtil, una necessitat de diàleg i intercanvi, la curiositat i la generositat, han estat els al•licients suficients per a iniciar un treball col•lectiu.

5+5 és un projecte expositiu, és una edició, una obra col•lectiva amb doble format per al retrobament entre artistes i per al retrobament amb l’espectador. L’exposició és el lloc per transitar, per a acarar i comparar peces importants.

La capsa de litografies és un contenidor secret de meravelles. No és ni una simple carpeta ni un pretensiós cofre, sinó un dispositiu per a contemplar, per a la mirada i per al tacte, que ens permet meditar sobre allò efímer i allò secret, sobre la bellesa i sobre la imperfecció. Com uns breus apunts i com a invitació, podem aportar aquí unes primeres impressions del treball de les artistes de 5+5. Obrim la capsa…

De Maribel Mas, en destaca el gest. De vegades és un rastre lleu de vermell, un eco de la sang. En altres és ímpetu i decisió. Hi ha aquí, reunits, bellesa i dolor. Maribel Mas és una mestra en l’art de la litografia tradicional i destil•la de la pedra textures d’una subtilesa inefable. Núria Rossell inclou el verd en la seva obra, ja que està carregada de sàvia. El paisatge i l’escriptura es confonen, unides per la textura del grafit. Rosa Solano és la més texturada i matèrica, en la tradició de l’informalisme català. Les seves estructures ortogonals evoquen el pas del temps, un palimpsest arquitectònic de gran poder evocador, certament romàntic. En el treball de Victoria Rabal hi ha referències figuratives molt clares. La pell, les escates dels peixos, la trama d’una xarxa, són estructures que la fascinen i que ens parlen del ritual del gest, d’un ordre ocult de les coses i els cossos, travessats per una unitat secreta. També hi ha un procés de velat i desvelat en l’obra de Matilde Vela. La seva limitació deliberada als blancs ens recorda el minimalista Robert Ryman, però en ella no respon a un mètode analític, sinó a una recerca del matís, del significat de la transparència: d’aquí el paper metafòric i poètic dels seus títols.

Les trames sobre fons negre de He Guirui ens parlen del sentit i la fertilitat, de l’ordre i la contenció. Podrien ser tant patrons decoratius com estructures naturals, perquè ambdós remeten a una mateixa necessitat. L’homogeneïtat permet que s’apreciïn en la seva lleugeresa el moviment i les modulacions del ritme. En l’obra de Qiu Hong podem observar un llaç directe amb la tradició oriental. Flors i plantes apareixen com a empremta, com un rastre paradoxalment transparent, com la natura mil•lenària detinguda en el temps gràcies a l’ambre. En Chen Zijun s’endevinen rostres i cossos, presències humanes despullades de teatralitat. La pell es tradueix en rosa i ocres marronosos. Allò brut i allò delicat formen part d’una mateixa essència, fràgil i polsant: la de la vida. Shan Hu Hou es mou en un registre estrictament abstracte. Destaquen les qualitats escultòriques de la seva obra. Gest i construcció formen part d’un mateix procés. El negre és aquí contundent, precís i al mateix temps dinàmic i obert. En certa manera, Yang Shun explora camins semblants, els de la fluïdesa i d’allò atmosfèric. La seva obra té qualitats de lleugeresa, com si fes un elogi del que és transitori. La línia és aquí un camí, un meandre, un trajecte que s’explica per si mateix.

Què és el que relaciona o què és allò que comparteixen artistes en origen tan diferents? Segurament sigui una tendència al que és íntim, la pràctica d’un art delicat, la qualitat tècnica i poètica del qual les allunya de qualsevol concessió a la facilitat. Hi ha en elles una consistència de la fragilitat i una exigència de lirisme que es pot considerar gairebé militant, com si reivindiqués els drets de la sensibilitat en un panorama artístic i cultural dominat, bé pel cinisme, bé per la frivolitat.

La recent 30a Biennal de Sao Paulo, titulada “La imminència de les poètiques” ha marcat un possible retorn de l’art contemporani a la sensibilitat i la subjectivitat com a fonts de coneixement. En aquesta última biennal brasilera s’han conciliat l’art conceptual i la pintura, l’art social i el reflexiu. Ha obert una via per redescobrir els discursos realitzats des d’una subjectivitat sincera i modesta, oberta a allò real.

Hi ha un risc de la delicadesa, un atreviment en acceptar la vulnerabilitat del subjecte i de l’art, en rebutjar la retòrica i parlar des d’aquesta parla silenciosa que és la pintura. Les artistes de 5+5 es mouen en aquest registre subtil. De fet, les seves obres sovint estan basades en els traços, o en les traces. En català, el traç és el desenvolupament d’una línia dibuixada i una traça és una empremta, un rastre. Ambdues paraules estan emparentades però són diferents. Aquí es reuneixen. El dibuix és el registre d’alguna cosa que no pot ser dita de manera explícita sinó en buit, como una empremta. Segurament és per això que la tècnica litogràfica ha seduït aquestes artistes com un llenguatge diferit, el de l’estampació. Aquí és necessari fer un parèntesi. Estem usant jocs de paraules que no es poden traduir quan ens dirigim a lectors d’altres llengües. En les obres artístiques més subtils i essencialment plàstiques és justament quan es fan més evidents les limitacions del crític a l’hora de descriure, amb analogies ambigües o cultismes forçats, la profunditat de l’art i d’aquestes peces en particular.

Difícil, doncs, de traduir amb paraules les virtuts essencials d’aquestes obres. I sobretot perquè en elles, tant les de les artistes barcelonines com les de les xineses, hi ha una coincidència en el paper concedit a un valor clau de l’estètica oriental: el buit. D’una manera o d’una altra, en blanc o en negre, el buit es construeix com el paisatge de fons sobre el qual es pot escoltar la veu de l’artista. L’escriptor i cal•lígraf François Cheng ha acostat aquesta estètica als occidentals:

“Le Vide n’est pas seulement l’état suprême vers lequel on doit tendre; conçu comme substance lui-même, il se saisit à l’intérieur de toutes choses, au cœur même de leur substance et de leur mutation. (…) Le Vide vise la plénitude.”
(François Cheng. Vide et plein. 1979)

 

El buit és, doncs, una condició necessària per comprendre la realitat. És, paradoxalment, la bastida sobre la qual se sosté l’obra d’art. El buit és una resposta i és un lloc: el moment en què es resolen harmònicament els conflictes i els processos de la vida. En contra de l’exhibicionisme i del baladreig de la nostra societat mediàtica, el descobriment del buit permet una meditació eficaç i fecunda.

Paral•lelament, aquest conjunt d’artistes comparteix també una altra qualitat de genealogia oriental: la conciliació dels contraris i el rebuig del dualisme escindit. Això les situa a les antípodes de les divergències simplistes pròpies de les mentalitats mecanicista i masclista. Tant si es produeix un ball entre negatiu i positiu, entre línia i buit, entre negre i blanc, com si es construeix una obra sobre les veladures, els matisos, les gradacions infinites, en tots els casos es rebutja una construcció unívoca i determinada, empobridora, de l’expressió, en benefici d’una defensa d’allò complex.

 

La dialèctica del paper encaixa amb aquesta sensibilitat. En un present en el qual està essent substituït (segurament per al bé del nostre planeta), el paper té unes qualitats tàctils i visuals irreemplaçables. A més, és un símbol popular i universal de creació i esperança: el de la pàgina en blanc com a repte i promesa. El blanc és l’espai, la puresa, el silenci. El negre de la tinta és l’expressió, l’eloqüència, l’afirmació. L’assumpció de l’ambigüitat del que és real i l’elogi de la fragilitat no significa que no hi hagi energia en aquestes obres. De fet, fins i tot en algunes s’expressa certa violència, la força del gest, la tensió de l’ordre o la relació dolorosa amb el cos. Aquests aspectes íntims són tractats sempre, en tot cas, amb pudor i honestedat. Aigua, pedra, llum, tinta, sang, pell, espai, signe i escriptura es conjuguen de manera tensa i harmònica a la vegada. Hi ha aquí unes virtuts clau: com la intimitat i la concisió, que en una època de saturació i excessos, adquireixen una dimensió moral. El projecte 5+5 representa una de les opcions més legítimes per a l’art avui, una font recobrada de força i pertinença: l’opció de la sensibilitat basada en l’ofici i l’atreviment, en la tradició i la llibertat.
Alex Mitrani