El vinil, peça d’art (El Periódico de Catalunya)
Un llibre reivindica el paper del disc en la creació plàstica del segle XX a partir d’obres de Dalí, Magritte i Beuys, entre altres
NANDO CRUZ, BARCELONA
Ara que el vinil torna a ser un objecte apreciat (i preat) és un bon moment per recordar les seves aventures i desventures al segle XX. I és que, més enllà del seu ús com a suport en què emmagatzemar música, el vinil i el seu inseparable aliat, el tocadiscos, han desenvolupat un paper destacat en la història de l’art. D’això tracta La música del vinilo, excepcional volum firmat per José Antonio Sarmiento i publicat pel Centro de Creación Experimental de Cuenca.
Des de l’any 1877, any en què Thomas Alva Edison inventa el fonògraf, fins al 1925, data en què s’hi aplica el corrent elèctric,els futuristes van ser els grans defensors d’aquell artefacte que, deien, els permetria difondre els poemes i manifestos en suport no escrit i fins i tot registrar sorolls; aquells sorolls que generava el món modern que ells consideraven tan o més artístics que la música mateixa i amb els quals podrien compondre caòtiques simfonies.
Donada l’escassa qualitat de les primeres gravacions, primer es va pensar en el vinil simplement com a suport d’ús pedagògic o documental; de discursos i fins i tot de cants populars. I aquella mateixa imperfecció acústica va generar il·lustres detractors. Ramón Gómez de la Serna li va dedicar unes quantes greguerías («t’asseguro que la música dels discos està plena de ratolins», va escriure el 1930). Músics com Stravinsky es plantejaven compondre obres específiques (més senzilles) per sonar al gramòfon i altres com Henry Cowell ja anunciaven els perills de la vulgarització de la música: «Les gravacions estan produïdes per companyies comercials amb el natural objectiu del benefici econòmic i, per tant, són en gran mesura de música barata, vendible». ¡I ho va escriure el 1931!
La música del vinilo no recopila tan sols assajos, poemes, obres de teatre i escrits de tota mena en els quals Bela Bartók i Jean Cocteau, entre molts altres, reflexionen sobre el present i futur del gramòfon, sinó que també reprodueix quadros de Magritte, Matisse i Dalí i peces d’artistes d’avantguarda com Joseph Beuys i Nam June Paik, que incorporaran el vinil en les seves instal·lacions i creacions plàstiques. A la segona meitat del segle XX, la rodanxa negra entra al museu en qualitat d’objecte mal·leable, no com a venerat suport musical. I d’aquí a alterar el recorregut del solc, construir un vinil amb trossos d’altres i crear obres sonores punxant vinils prèviament ratllats, mossegats o foradats només hi ha un pas.
Christian Marclay va fer una bona demostració de com es pot fer soroll amb un vinil independentment del que tingui gravat en els solcs en l’edició del 2002 del Sónar. I encara que el hip-hop sigui el gènere modern que més ha desenvolupat l’expressivitat del disc, aquest extracte del diari del creador de la música concreta Pierre Henry obliga a reconsiderar qui va ser el primer dj de la història: «Comptàvem amb vuit plats. Es tractava de saltar amb els peus junts sobre els sons. I jo em passava el dia saltant. Botava d’un plat a l’altre. M’havia convertit en un virtuós del solc».
SUCOSOS DEBATS / L’hem vist durant unes quantes dècades com un trasto inert i anacrònic, però durant moltes dècades el vinil també ha estat objecte d’encesos i sucosos debats, així com una peça d’ús constant en l’art més arriscat. I tan sorprenents són avui les propostes creatives de John Cage com ho van ser les crítiques d’Adorno o el viperí De la Serna. «¡Quina ruïna la dels posseïdors d’innombrables discos!», exclamava el 1926, quan el col·leccionisme no estava tan estès com avui. Vés a saber què diria dels invisibles cementiris de gigues en mp3.
Per cert, el llibre inclou un single amb el qual el lector podrà realitzar la seva pròpia performance a l’estil John Cage: aguantar-lo damunt la mà durant set hores, deixar que l’agulla reboti contra l’últim solc durant 24 hores més, escoltar-lo a consciència amb el so tret… Però el single conté una cançó. I, almenys en l’exemplar que inspira aquest article, no és qualsevol cançó. És Niña, la sensual balada de Locomía.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100816/vinil-peca-dart/436930.shtml