Marcel·lí Antúnez

Marcel·lí Antúnez va començar a col·laborar amb la Fundació Setba l’any 2018 amb “Traspassant Murs” al Centre Educatiu de Justícia Juvenil Can Llupià i “Milcaps”, projecte participatiu amb usuaris de centres de Salut Mental i alumnes de batxillerat artístic. Avui dia la col·laboració es manté.

Qui és el Marcel·lí Antúnez?

En serio? Riu.

És una definició canviant. Un és moltes coses a la vida. Bàsicament un artista, entenent que l’art és un espai de llibertat. M’he interessat per moltes coses i, com que per desgràcia ja tinc una edat, també tinc un currículum.

Vaig començar als 80’s com a cofundador de la Fura dels Baus amb altres col·lectius que vindrien després com “Error genético” o “Los Rinos”. Als 90’s m’interesso per la tecnologia i la performance i d’aquesta manera es van configurant els projectes que més m’interessen ara. I, des de fa 5-6 anys començo a endinsar-me en propostes més transversals, com Traspassant murs. En certa manera, aquest beu de tots els treballs que he fet abans.

Creus que l’art i la cultura poden transformar la societat?

D’entrada crec que els problemes de la societat els han de resoldre els polítics i que la política hauria d’estar feta per la gent.

No crec en la idea de l’art com a solució a problemes reals, perquè és mentida. Un cop les necessitats estan cobertes, podem ocupar-nos de l’art entenent que l’art crea un espai simbòlic. Jo entenc l’ésser humà com a simbòlic i les societats com a productores del seu propi món simbòlic.

De liderat projectes de La Fura dels Baus, que en el seu moment van trencar motlles, a treballar amb joves interns d’un Centre Educatiu de Justícia Juvenil. Per què?

No estic fent coses tan diferents de les que feia als 80′. En el fons, es tracta d’intentar millorar la situació de la gent i en el cas dels nanos, si algun es queda amb la idea que hi ha un món més enllà del que coneixen, ja és suficient. Perquè, a més, crec que ho han gaudit. El que a mi m’ha interessat és aquest intercanvi, vinculat al procés creatiu individual o col·lectiu.

De fet, jo no diria que els xavals siguin un col·lectiu complicat, crec que hi ha certa mitificació. Per una banda, hi ha una realitat, la de nanos emprenedors, que en alguns casos han arribat a Espanya sota un camió. Aquests xavals tenen una capacitat de resolució de la seva pròpia vida acollonant i han delinquit, perquè és l’única forma que tenien perfer front a la seva situació. I l’altra, és la realitat d’aquí, nanos malcriats, no acceptats pels pares, que no els volien, tenen un “karma molt més xungo”.

Tots estan en un moment molt particular de la seva vida, els educadors els tracten molt bé, amb una mà esquerra increïble.