Crònica d’Helena Bertran Callao
Traspassant l’Objectiu és un projecte que va de la fotografia a l’empoderament amb dones privades de llibertat. Es treballen diverses tècniques fotogràfiques a partir del retrat, oferint a les participants una càmera i material divers per experimentar com a fotògrafes i com a models. En les cinc edicions del projecte han passat pel taller gairebé un centenar de participants i en la última edició s’han disparat 2.700 fotografies, xifres que demostren el grau d’implicació de totes les dones que han pogut formar part d’aquestes sessions. Hi treballem la Marta Fàbregas, fotògrafa i directora artística del projecte, la Laura Gálvez-Rhein, la fotògrafa que documenta totes les sessions, la Cristina Sampere, directora de la fundació, la Maria Budó, que en coordina els projectes, en Lluís Bullón, realitzador, i jo mateixa, que documento per escrit tot el que passa. Aquests mesos hem estat dins de Wad Ras, colze a colze amb dones d’una força espectacular que ens rebien cada dia amb set d’aprendre.
Wad Ras és la única presó catalana que ofereix un mòdul de maternitat. De fet, és la única presó catalana que és únicament de dones. Això ja ens dona indicis de les opressions que viuen les dones privades de llibertat. Una dada: les dones constitueixen únicament un 7,5% de la població reclusa (segons l’informe de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, 2012). Tot i així, són les més perjudicades dins l’entorn penitenciari. En general, la majoria de dones que estan a la presó ja han sigut víctimes de l’exclusió social prèviament i ja han crescut en un context que propicia el delicte. Moltes són delinqüents perquè no han tingut alternativa. Un altre factor comú entre les dones preses de llibertat és la drogodependència i la prostitució (dades extretes del projecte MIP), i un 96,6% de les dones preses a l’Estat Espanyol han estat maltractades de forma greu en algun moment de la seva vida, de les quals un 67% han patit violències procedents del seu entorn proper: amistats, parelles i família. La majoria, víctimes de violència de gènere (dades extretes de l’estudi Mujeres en prisión: un estudio sobre la prevalencia del maltrato fet per la universitat d’Oviedo l’any 2013). Tots aquests indicadors ens mostren com de des privilegiada és la posició de les dones inclús abans d’entrar a la presó i ens fa sospitar de com aquesta posició, un cop havent passat l’etapa de recluses, encara pot empitjorar més.
En aquest context és on treballa Traspassant l’Objectiu, que ha descobert, en aquesta edició, l’energia devastadora que pot haver-hi dins un mòdul femení: a través de les mirades, les participants, han anat trobant la seva seguretat, habitant-la i reafirmant-se així en la seva identitat. Se’ls ha cedit un espai únicament per elles, un break temporal en què l’única preocupació és disparar la càmera. Elles, així, expliquen les seves pròpies històries: decideixen com mostrar-se, amb quina mirada filtren el món, quines son les parts d’elles que més els agraden i es deixen dur a l’hora de vincular-se amb les companyes a través de l’art.
Chimamanda Ngozi Adichie parla dels relats del poder a El peligo de la historia única vinculant-se estretament a la frase que coneixem molt bé: “la història està escrita pels vencedors, per la gent que té poder. I la resta, roman al marge”. Elles, dins de Wad Ras, viuen al marge tot i residir en un carrer de Barcelona ple de moviment. No son vencedores de res, als ulls del món: son delinqüents, i la societat els ho recorda silenciant-les; tot allò que roman als marges també roman en silenci. Almenys, sense línia de comunicació amb el centre ni espai de diàleg obert. Disparar la càmera, però, implica ocupar una posició, trobar un espai, explicar-se. I fer-ho des de qualsevol altre lloc implica expressar-se, però fer-ho des d’una presó és un afer totalment diferent. La posició que ocupo no em pertany: soc als marges, descontextualitzada, fora del meu entorn habitual i oprimida, a les antípodes del que és mediàtic. Dins una presó, per la gent que és fora, no sóc res. Narrar-se, per tant, des d’aquest espai oprimit, és d’una complexitat que no ens podem imaginar les persones que no vivim privades de llibertat.
En els llocs com les presons no hi ha referents comuns ni identitats col·lectives, se suposa que les persones hi són de manera temporal i sembla que no tinguin història, ni pes simbòlic, ni identitat. Són espais solitaris. Són espais on cal urgentment la possibilitat de mirar-se a través d’un objectiu; és per això que Traspassant l’Objectiu intenta que aquestes dones, silenciades i apartades, puguin expressar el que senten i explicar-se a sí mateixes com veuen el món a través d’una càmera.
En les sessions a Wad Ras les participants han tingut ganes de fer-se fotos i veure’s tal com son, i agradar-se, però també d’estimar l’entorn: hem vist fotos a pardals que visiten el pati del mòdul, a tolls d’aigua que queden a la pista després d’un aiguat, a fulles que han anat caient durant l’hivern. Quan son al taller, tenen ganes d’experimentar i veure el món a través de l’objectiu, i no a través de la seva sentència. Tenen la oportunitat de no ser al marge, de ser escoltades i de manifestar com volen ser a través de les fotografies que els fan les seves companyes. Tenen la oportunitat de ser. D’existir darrere la càmera.
Això mateix és el que vam veure el passat dijous 28: vam dur a terme la cloenda de la cinquena edició, durant la qual vam entregar a les participants el seu diploma, les fotos que havien fet així com també el retrat professional que Marta Fàbregas va fer-los en l’última sessió. Després vam penjar, al passadís del mòdul, una exposició de les fotos que elles mateixes havien triat i que les retrataven d’una forma molt sensible, ja que els les havien fet les seves pròpies companyes. En aquest context, dues de les participants van tenir la oportunitat de ser entrevistades per Ràdio 4. En directe, els oients, podien sentir les seves veus dintre la presó. Tenien la paraula i moltes oïdes disposades a escoltar-les. A mesura que anaven parlant, els que érem a la sala veiem com se’ls hi humitejaven els ulls: l’emoció es va apoderar d’elles mentre relataven la seva experiència al taller. Hi havia moltes persones, dins i fora el saló d’actes de Wad Ras, que estaven pendents d’elles, de les seves històries. “Somos personas y estamos vivas”. I així, Traspassant l’Objectiu, els va tornar la veu que se’ls havia pres.
Helena Bertran Callao
