Fotos Prohibides (El Punt)
Reportatge de Jordi Bordes
Fotos Prohibides
El fotògraf Josep Tobella va convèncer la direcció d’El Molino del 1973, amb una imatge robada, per retratar els artistes als camerinos. Ara s’exposen al Setba.
JORDI BORDES
El fotògraf Josep Tobella diu que va quedar impactat quan, amb 19 anys, va entrar a El Molino. Aficionat a la fotografia des de ben jove, va retratar des d’una llotja, i sense que ningú ho veiés, la sortida de La Maña en la seva apoteosi final. Però no en va tenir prou. La inquietud per aquell cafè concert amb música en directe i que permetia veure uns llargs centímetres de carn impensables en l’època, va fer presentar-se la directora, Vicenta Fernández, per proposar-li que li donés via lliure per moure’s pels interiors de la sala. Ho va fer des del 1973 i fins al 1983, gairebé coincidint amb l’any que va marxar la Vicenta. Ahir deia Tobella que va plegar perquè ja considerava l’etapa tancada.
Les fotografies no pretenien ser documents (qui i què es representava al teatre de les aspes del Paral·lel) sinó que perseguien un valor fotogràfic, de joc amb les llums i les ombres. La seva foto robada va permetre un reportatge que es recolliria, parcialment, en el llibre “Josep Tobella-El Molino”, avui exhaurit. Des d’avui a les 8 del vespre i fins al 28 de febrer s’exposen 50 imatges en paper i un centenar més de projectades (suposen un 10% del material que Tobella va retratar durant aquella dècada) i es poden veure a la zona d’art Setba de la plaça Reial, a Barcelona. La Teresa, que apareix amb les típiques plomes en una de les fotos de l’article, i fins i tot La Maña, està previst que assisteixin a la festa d’avui.
Tobella no s’ha dedicat mai professionalment a la fotografia. Ell dirigeix una empresa de serigrafia que li garanteix el sou. La fotografia ha estat una afició que no ha aparcat mai. Sempre adquirint millors màquines a mesura que l’estabilitat econòmica li ho permetia. Ara ha volgut repescar el miler de negatius d’aquella dècada (“ens ho vam passar molt bé”, recorda un xic nostàlgic) per poder mostrar molt de treball mai vist. Més d’un 50% del que es podrà veure a Setba surt per primer cop de la seva màquina d’ampliació. Encara que el llibre, editat l’any 1984, no es va fer amb la pretensió de retratar les caps de cartell d’El Molino, sí que hi va haver una certa pressió per part de l’editor per descartar-ne algunes que ell prefereix. El MNAC té diverses còpies en dipòsit. Tobella n’ha fet de noves i les posa a la venda.
El fotògraf va tenir molt bona relació amb la “jefa”,Vicenta Fernández, una ballarina que es va casar amb l’amo d’El Molino i que va dirigir amb rigor el teatre, tot i que també era atenta amb les ballarines. Fins al punt de convidar-les a Las Vegas, o a París, per veure espectacles amb l’excusa de fer-ne una versió personal al seu escenari del Paral·lel. La “jefa” es va traspassar el negoci després de comprovar que el seu nét, que tenia un cert interès per El Molino, es distreia en altres atractius diferents que els de conduir l’empresa. El fotògraf no vol ser explícit. Aquesta certa reserva d’ensenyar amb elegància va donar-li el permís per retratar des de les caixes, entre els músics i pels camerinos. S’havia guanyat la confiança de Fernández, a qui també va retratar, tal com es veu a Setba (apareix al seu despatx amb les claus posades a la caixa forta).
No hi ha tornat
Tobella no ha tornat a posar els peus al teatre. Tampoc ara que aquest ha torna a obrir. Espera que la nova aventura els funcioni i els recomana que facin alguna cosa diferent. Perquè aquells espectacles eren fruit d’un temps. Per Tobella, el gran mèrit d’El Molino és que ha sabut subsistir; més, fins i tot, que altres teatres amb més ambició d’aquell Paral·lel dels anys 20. El Molino va resistir la dictadura repressora i va ser una de les primeres finestres a l’obertura de mires de la transició. La Teresa (altre cop) apareix amb el número de la llanterna. És un dels primers nus integrals que es van veure a Barcelona. Va ser pels volts del 1978, any en què prodigaven els números amb contingut lèsbic. Tobella retratava el públic sense que la gent se n’adonés. Sense ridiculitzar mai ningú. Del reportatge, Tobella admet que hi falten noms com el de Merche Mar. La càmera no se’n deuria enamorar com els milers d’espectadors del Paral·lel. El fotògraf Josep Tobella va convèncer la direcció d’El Molino del 1973, amb una imatge robada, per retratar els artistes als camerinos. Ara s’exposen al Setba.