La intensitat de la geometria rectangular
Reflexió de Marta Teixidó sobre la mostra “Arquitectures pintades”.
Potser l’amic lector pugui considerar una mica “pretensiós” el títol d’aquest article. Res més lluny d’aquesta crítica de províncies que utilitzar expressions fàtues; l’únic que es pretén és expressar amb poques paraules d’inici, el que suposa l’exposició Arquitectures pintades, que Rosa Solano exhibeix fins a finals d’aquest mes de març, a la Fundació Setba de Barcelona.
Una mostra basada tècnicament en l’ús de formes geomètriques simples , combinades en composicions subjectives sobre espais irreals, que evidentment no deixa de tenir connotacions constructivistes, si bé aprofundint una mica més en la història de l’art del segle XX, poden entreveure referències de l’abstracte americà Burgoyne Diller (1906-1965), o de l’alemany Hans Hofmann (1880-1966), en una tendència més abstracta – expressionista.
No obstant això, al contrari que els artistes esmentats, Rosa Solano sorprèn al visitant amb una gamma cromàtica elegant, austera i molt atractiva, de grisos, marrons, blancs i negres combinada a vegades amb tons vibrants i vehements en taronja i verd especialment.
Solano – de la qual va poder contemplar una excel·lent mostra del seu treball en l’any 2010, amb l’exposició “Entredós 2.0” que va realitzar al costat de Fiona Capdevila, i que com a memòria de la mateixa, s’exhibeixen peces que recorden als patrons per a la confecció de peces – exhibeix en aquesta mostra un caràcter molt més radical, d’acord amb jocs geomètrics rectangulars o quadrats, on també està molt present el concepte de tridimensionalitat. S’observa càlcul i precisió matemàtica, i elements molt afins a la coneguda frase de Joaquín Torres García (1875-1949) “Pensar és geometritzar ” , citada en el catàleg de la mostra.
Un format angulós, que estèticament, basant-nos en una percepció exclusivament òptica, no deixa de recordar-nos a les refinades teles de quadre de Gal·les, símbol de distinció de classes privilegiades.
Però al marge d’aquesta “il·lusió visual” , Solano transporta el seu missatge a l’art pictòric, de vegades de forma més densa, en altres més sòbria, i en algunes més crítica i més implacable, dins d’aquest pensament geometritzant d’edificació constant, que envolta la mostra, on volums i formes constitueixen un conjunt expositiu d’encertat plantejament estètic.
A nivell tècnic, és important destacar les paraules de Cristina Sempere, responsable de projectes culturals de la Fundació Seba, esmentades en la presentació del catàleg i que permeten aprofundir encara més en el significat de la mostra: ” aquestes obres, tal com si d’una construcció arquitectònica es tractés, necessiten un lloc per anar afegint a poc a poc, les diferents capes de color, rematant la superfície amb el collage, incorporant diferents materials a la tela com fusta, fil o metacrilat …”
Una exposició, on l’artista convida el visitant a “sentir” dins d’una tela realitzada amb paper japonès d’ampli gruix – tant en l’aspecte del teixit com de suport pictòric – i proposa una instal·lació de composició simple, però creant de manera efectiva la sensació de “endinsar ” en els ” fils del teixit “, en aquest cas artístic.
Arquitectures pintades ofereix al visitant àvid de trobar mostres de qualitat, una obra molt estudiada, equilibrada, no exempta de complexitats, el que la fa poderosament atractiva, amb diversitat d’enfocaments – algunes de les peces presentades poden ser la base per al disseny de teixits – sense obviar la duresa de les formes usades en un clar missatge de les línies, quadres o rectangles que envolten, sense que ho apreciem, la quotidianitat de les nostres vides.