‘Necessitat vital; trenta anys’
Del 25 de setembre al 7 d’octubre de 2012
Presentació de la mostra conmemorativa dels 30 anys de trajectòria de l’artista Josep Serra.
Llibre a la venda a Setba Zona d’Art (PVP 10€)
“No sóc un artista abstracte,
tan sols m’interessa expressar emocions humanes”
(Mark Rothko)
Fa ja un temps que els artistes van entendre la necessitat de donar títol a les seves exposicions. Va ser després de copsar que una exposició no era tan sols el recull d’un seguit de peces que es col•locaven, més o menys ordenadament en l’espai expositiu. Que una exposició no deixava de ser com un capítol de la seva obra total i, per tant, havia de mantenir una coherència en el global, alhora de ser pont d’unió entre el seu passat artístic i el seu futur.
Però, posar títol a una exposició, batejar-la en una paraula, no és un fet trivial i sí que és sempre una aposta difícil. Ho és ja que la frase o paraula triada serà la que marcarà l’empremta i, per tant, haurà de definir de la manera més exacta tot el sentit de la mostra, esdevenint alhora la pista iniciàtica que ha de servir per a l’espectador com a primer punt d’informació d’allò que li vol comunicar l’artista.
En Josep Serra, aquest artista argentoní que celebra ara amb aquest seguit d’exposicions la gens menyspreable xifra de trenta anys de vida artística expositiva, ho ha tingut ben clar des del primer moment. Per a ell, tot el seu concepte artístic, el que, com, quan i de quina manera, es resumeix sempre en un sentiment unívoc que s’expressa en una veritable necessitat vital de ser artista, i a més, de ser-ho amb aquesta la seva pintura.
Si som curiosos i ens acostem al diccionari veurem que necessitat és “allò de que hom no pot prescindir ”, mentre que vital correspon a “allò que dóna la vida o la manté”. És justament aquí, en aquest entrecreuament espiritual d’ambdós conceptes, on es genera una ànsia creativa que començà com en tothom, en aquells primerencs dibuixos establerts a la manera i la metòdica de l’època i que tan bocabadats deixaven a familiars, amics i companys, per la seva magnífica reproducció de la realitat.
Una obra però que va quedar ràpidament en l’oblit en la recerca d’unes noves formes d’expressió que fossin més “sentides” per ell mateix. Entenia Josep Serra que l’art és una comunicació d’emocions, però que alhora era precís que aquestes produïssin un cert neguit a l’espectador, obligant-lo a anar més enllà de l’aparença.
Per aquells dies, la dècada dels vuitanta, dominava en l’entorn de Mataró un art essencialment simbolista. Per un costat, Eduard Alcoy i Josep Maria Rovira Brull havien creat la que a posteriori s’anomenaria “Escola de Mataró”, amb els artistes Josep Novellas, Perecoll, Pal, Pere Viada i Ricard Jordà. Una escola d’arrel simbolista, amb una accentuada crítica social i política. Per l’altre costat, i amb l’enllaç comú de Ricard Jordà, s’establí un corrent parell a l’entorn del realisme màgic, amb una certa arrel sud-americana, amb els noms de Gregorio Sabillón, Capozzoli, l’argentoní Bernardino i d’altres, en la que Josep Serra va trobar aquell punt precís per poder fer el salt evolutiu.
La seva solvència tècnica li va donar el fonament precís i la seva emoció interna li va donar l’aquiescència intel•lectual per conrear de manera prou satisfactòria aquells camins, com queda ben palès en la peça mostrada en aquesta exposició, que amb la seva presència no tan sols referencia al passat , ans serveix de molló inicial en el definitiu caminar plàstic de l’artista.
Josep Serra no és un artista fred, ans el contrari. La necessitat de la submissió estricta a l’ordre, per més fantàstic i imaginari que aquest fos, l’estrenyia en una cotilla que li tallava la seva circulació artística. El seu art precisava anar més enllà i sols el trencament absolut li podia donar les ales de llibertat que el seu concepte artístic precisava. La seva necessitat vital, dominant ja en aquells moments, va servir per portar-lo a la seva realitat més interior, aquella en la qual treballa des de llavors.
Potser tot rau en el fet que Josep Serra participa del concepte de Rothko que encapçala aquest escrit. El que l’importa és expressar emocions i a més fer-ho amb una potència tal que depassi la sempre fèrria defensa interior de l’espectador, remís a enfrontar-se a una imatge i a una idea, ben segur incomprensible a primer cop d’ull, enfront la qual poques ganes té a desxifrar tot aquell entramat d’ímputs que sap es dirigeixen cap a ell i que ha d’intentar copsar i traduir.
Serra entén perfectament la necessitat que la seva pintura fugi del banal. Sap que és ben cert el tòpic que l’artista no ha de pintar el que veu i sí, en canvi, ha de veure el que pinta, i d’aquí que trobi que l’essència de la seva pintura ha de recaure en el propi acte de pintar. Un acte materialitzat en el gest pictòric que, per tant, esdevé conseqüència del que hauríem de considerar un pur automatisme psíquic. Un concepte parell a allò que fou fonament i clau del desenvolupament del que amb el temps s’ha anomenat expressionisme abstracte.
És en aquest camp on Josep Serra millor s’identifica, si és que és precís i obligatori, encaixar i/o encaixonar un artista en el redós d’un isme o tendència particular. És així ja que la seva pintura parteix del mateix ideari que no és altra que el convenciment que la font primordial de l’art és l’ésser subjectiu de l’artista. Que és ell i ningú més que ell, el generador mental d’allò que després haurà de traslladar a l’obra d’art.
D’aquí que la seva pintura respongui sempre a una introspecció racional, sensible o irracional, segons escaigui. Una introspecció que el motiva a pintar signes, símbols, imatges, taques…, escampades segons un ritme i una harmonia que sembla respondre sols a un encanteri personal que dirigeixi la seva mà, quan en realitat és fruit d’una profunda reflexió estètica i també ètica, que el dirigeix cap a unes composicions que han de provocar una resposta sensitiva a l’espectador. L’han de fremir, neguitejar i motivar a sentir-les com a pròpies i, per tant, a sentir-se com a posseïdor d’una veritat artística.
Així, l’obra de Serra s’expandeix en la tela d’una manera il•limitada i oberta. El seu fer sembla prendre dos models diferents però alhora concordants. En l’estilística de Pollock, la seva obra és un teixit de línies en expansió en què el caos aparent ho domina tot. I diem aparent ja que el conjunt d’aquest caos s’observa equilibrat en un reordenament tel•lúric que dóna pes a l’obra i sembla alliberar-la de les tensions internes a què està sotmesa.
Però també s’evidencia la font de Clifford Still en aquest sentit d’extensió d’àrees cromàtiques que van dominant l’espai, com si intentessin retornar a un ordre més cartesià tota la disbauxa del desplegament indiscriminat dels gests, signes i senyals que conformen el treball de l’artista.
Uns elements aquests que són claus per a intentar entrar en el seu univers particular. Tenim així el ritme gestual que domina per damunt de tot, establint espais i equilibris, alhora que és generador de la força central. Un gest establert que ara és més predominant que mai i que podent ser esquer, acaba essent pilar de tot.
Amb ell hem de considerar el ritme com un altre element fonamental. Un ritme que va des de lentituds emotives a la recerca de sensibilitats perdudes, fins a disbauxats brams que semblen exigir respostes contundents per part de l’espectador.
Tot amanit amb una paleta voluble i variable, jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça i que d’un temps ençà està ampliant el ventall de manera tan evident com positiva, amb l’aparició de nous cromatismes desconeguts en la seva trajectòria, que apuntalen uns nous camins per descobrir que es preveuen ja de bell antuvi com de gran interès en l’evolució del creador.
Així, per parlar de l’obra de Josep Serra bé podem acudir, – salvant totes les distàncies que en aquest cas són abismals- , a les paraules de Michael Leja quan parla de les obres de Pollock definint-les com a “… desproveïdes d’ancoratge i de repòs, mostren senyals d’ansietat, d’irracionalitat i fins i tot, de vegades, de violència, mentre que en general el color provoca neguit …” , o a les de Robert Motherwell quan assegurava que “… les decisions importants en aquest procés creatiu, responen a la veritat i no a criteris estètics. Cap artista no acaba tenint l’estil que s’esperava en començar. Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se un mateix i trobar l’estil que el defineixi”.
És aquest camí de lluita i passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que componen aquest variat conjunt expositiu que Josep Serra ens ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els quals cada dia, en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les sensacions i emocions del seu interior més personal i profund, per fer-lo avinent mitjançant aquesta exposició pública del més íntim, com ho és una obra d’art.
Una intimitat que se’ns ofereix pura, neta, sense mistificacions. Una intimitat que anirà parella a la nostra quan hi connectem. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de cor que només li interessa expressar emocions humanes. Una intimitat que sols saben expressar-la els veritables artistes.
I no ho dubtin, en Josep Serra n’és un.
Pere Pascual, crític d’art.
Mataró, estiu del 2012